Els pous de neu

Abans de l'aparició de l'electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l'ús de la sal, el secat, l'oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l'habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que "domesticaven" aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d'aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter amb uns gruixuts lluïts de calç a l'interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l'aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater. 

Allà pel mes d'octubre començaven els treballs preparatoris, s'aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d'una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu..., es posava a punt la palla i s'arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser recollida es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l'abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s'encarregava de xafar la gent colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s'aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s'utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l'encarregat d'extreure'n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries. 

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l'invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

Les cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s'encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d'aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d'alçada, hi tiraven palla d'arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s'estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D'aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament. 

Una de pirates i moriscos

L'enginyer italià Juan Bautista Antonelli, per ordre de Felip II, va dissenyar el fort de Bèrnia, que formaria part del conjunt de fortaleses per a la defensa de la costa i per frenar la fugida de moriscos cap a l'Alger: Efectivament el 15 d'abril de 1562 s'inicià a la serra de Bèrnia, la construcció d'una gran fortalea per a deffensió contra los moros enemichs de nostra Fe Cathòlica. El baluard de Bèrnia, ràpidament bastit, hauria d'acomplir -malgrat les seues deficiències- una doble finalitat: estroncar les fugues de moriscos i assegurar la defensa contra els pirates en una de les zones més estratègiques de la costa (Sebastià Garcia, Bandolers).

La construcció es va ubicar a uns 630 metres sobre el nivell del mar a la vessant sud de la serra, en una zona amb un ampli camp visual de la costa, i a més es trobava un encreuament de camins de muntanya on es podien també abastir d'aigua. A més a més, Bèrnia era un refugi, on destacaren les rebel·lions entre 1522-1526 [...] i els moriscos per evitar el baptisme fugen a la serra de Bèrnia alterats i rebolicats (...) (Pascual Boronat, Moriscos). Van pujar a la serra de Bèrnia el mes d'abril de 1524 i van estar allí encastellats fins el 22 d'agost (...) (Severino Giner, Murla). El decret de 1525 pel qual es donaven per vàlids els bateigs forçats dels mudèjars motivaren l'alçament a Bèrnia, i els cristians van tardar més d'un any a reduir-los (Jaume Pastor, Papers del Fort). A les serres de Bèrnia i Espadà la situació en aquells moments era crítica. És de debò, necessari ocupar ambdues muntanyes, però de les dues és més necessari la Serra de Bèrnia... (Adolf Salvà i Ballester, De la marina i la muntanya: Folklore).

Derivada de les rebel·lions a la serra de Bèrnia i de les greus dificultats a l'hora de sufocar-les, es conserva una dita popular que resa: "Açò costarà més que la presa de Bèrnia".

Pel que fa a la seua distribució, el fort ocupa una extensió d'uns 8.000 metres quadrats, els flancs no tenen tots la mateixa longitud, el fossat que el rodejava està ben conservat així com també els baluards del nord i del llevant. La porta d'entrada a la fortalesa estava mirant al sud, i per accedir-hi hi havia que travessar el fossat per un pont llevadís. El fort també tenia dependències com ara les cases de la guarnició, l'església o capella, la casa de l'alcaid, de l'alferes, la del capellà o la infermeria. Els casats ocupaven una filera de cases anomenada "vorera dels casats", on cada casa disposava de cuina, llar de foc i una habitació a la part superior. A més a més hi havia carnisseria, magatzems de farina i vi, forn de pa, cisterna i nombroses garites de vigilància.

L'any 1612 es decideix desmantellar la fortalesa, una vegada expulsats els moriscos del Regne de València. Els alts costos de manteniment i la ineficiència de la construcció porten a la demolició del fort l'any 1612 baix el regnat de Felip III. La guarnició del fort va entrar en acció en diverses ocasions, contra pirates barbarescos, escaramusses que a penes justificaven les enormes despeses de manteniment que requeria.

Cinquanta anys va tindre de vida la fortalesa, sense que ninguna utilitat reportara en la seua existència (Francisco Requena Amorata, La defensa de las costas valencianas en la época de los Austrias). 

El paisaje rural como patrimonio

En cualquier paisaje rural, junto con las variables físicas del territorio encontramos los espacios específicamente productivos, agrarios, ganaderos y silvícolas. además de otros complementarios, sobre los que se asientan diferentes tipos de organizaciones y artefactos del más variado tipo, desde los conjuntos habitados hasta los elementos menores, que llegan o no, a carácter de edificio, y que no responden precisamente al desarrollo específico de las actividades tradicionales de cada lugar. 

Estos elementos permiten caracterizar, junto con la casa rural tradicional, aislada o concentrada en un lugar, aldea o pueblo, el ámbito territorial concreto donde se sitúan. A ellos deben sumarse aquellas organizaciones edificatorias que acogen las instituciones rurales que atienden particularidades concretas de cada territorio. Estos elementos de paisaje rural podrían denominarse geográficos y en este sentido los geógrafos los incorporan a sus análisis y estudios. Pero también se deben entender estos elementos y organizaciones desde el punto de vista arquitectónico ya que habitualmente se incluyen en los estudios de arquitectura popular. La consideración y valoración de los diferentes aspectos de nuestro patrimonio cultural, específicamente arquitectónico, ha ido evolucionando a lo largo del tiempo, pasando desde los conceptos del bien singular y monumento, a las agrupaciones, jardines, conjuntos, lugares históricos y zonas arqueológicas y sus áreas de protección.

Concretamente, la protección del llamado patrimonio etnográfico, donde podemos incluir toda la serie de arquitecturas tradicionales en el amplio sentido anteriormente definido, se incluye en la legislación española por primera vez en la llamada Ley del Patrimonio Histórico Español del 1985 que en su título VI define los bienes inmuebles de carácter etnográfico como "aquellas edificaciones e instalaciones las cuales el modelo constructivo sea expresión, de conocimientos, adquiridos, arraigados y transmitidos consuetudinariamente y la factura se acomode en su conjunto o parcialmente, a una clase, tipo o forma arquitectónicos utilizados tradicionalmente, por las comunidades o grupos humanos."

A nivel internacional, la UNESCO ha incorporado un nuevo concepto de patrimonio cultural, de carácter territorial, con la denominación de Paisaje Cultural, que aún no tiene reflejo en las diferentes legislaciones de patrimonio cultural que se desarrollan a nivel de las administraciones autonómicas. Se define como tal a aquellos paisajes o territorios que constituyen una armónica combinación entre la obra del hombre y la obra de la naturaleza. 

El patrimonio como recurso y valor

Hay que adoptar una visión amplia del patrimonio y del reconocimiento del patrimonio rural como recurso turístico y motor del desarrollo sostenible, ya que parece ser que se está asistiendo a una progresiva concienciación del valor patrimonial de las infraestructuras territoriales de carácter histórico que vertebran el campo y la montaña. 

El patrimonio no sólo se hereda, sino que al ser asumido como tal por quienes lo utilizan y lo disfrutan, constituye un recurso cultural, social y económico y dadas sus características especiales de gran contenido histórico y simbólico, debe ser puesto en valor siempre bajo principios basados en el respeto a sus características. Como potencial recurso económico, se debe asumir la responsabilidad de mejorar e incrementarlo de manera que es fundamental una adecuada administración y, como recurso social, le reclama a las diferentes disciplinas diferentes formas de actuar. 

En el estudio del patrimonio, cobra entonces, una especial importancia el conocimiento adecuado de los recursos no sólo como un inventario de bienes culturales, sino como una interpretación global e interrelacionada de los mismos. Por lo tanto, hay que "interrogar" a este objeto cultural para descubrir sus misterios, preguntarle cómo vivió, a quien sirvió, cuál era su lugar en los usos de la sociedad en la que estuvo integrado, cuál era el espíritu del tiempo en que fue realizado o pensado, etc. 

El patrimonio como recurso aparece fuertemente vinculado a la gestión del medio ambiente urbano y natural de la ciudad. La relación entre ambos permite hablar de desarrollo sostenible en el uso de sus recursos y en la distribución social y territorial de los beneficios económicos, sociales y culturales. El patrimonio es sin duda un recurso potencial de primer orden en la planificación territorial y constituye un buen punto de partida y un pilar básico desde el que se puede valorar y entender su preservación y gestión.