Els pous de neu

Abans de l'aparició de l'electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l'ús de la sal, el secat, l'oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l'habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que "domesticaven" aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d'aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter amb uns gruixuts lluïts de calç a l'interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l'aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater. 

Allà pel mes d'octubre començaven els treballs preparatoris, s'aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d'una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu..., es posava a punt la palla i s'arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser recollida es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l'abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s'encarregava de xafar la gent colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s'aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s'utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l'encarregat d'extreure'n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries. 

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l'invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

Les cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s'encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d'aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d'alçada, hi tiraven palla d'arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s'estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D'aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament.