Els pous de neu

Abans de l'aparició de l'electricitat, les tècniques de conservació dels aliments es basaven en l'ús de la sal, el secat, l'oli, etc. Des del segle XVI fins a finals del XVIII es va donar a Europa un període de clima més gelat i humit que l'habitual, que es va conèixer com la xicoteta edat de gel. Açò va possibilitar la construcció de pous de neu, que "domesticaven" aquest recurs natural per poder comercialitzar amb ell.

La neu i el gel tenien diferents aplicacions, tant en la conservació d'aliments (principalment de peix), com per a usos mèdics (anestèsic local, tractament de les febres i per tallar hemorràgies) i gastronòmics (elaboració de sorbets, gelats i per refredar begudes). Les neveres es construïen de pedra i morter amb uns gruixuts lluïts de calç a l'interior. Són de base circular i tenen una part soterrada mentre que la part del sostre o cúpula sol ser aèria. El pou de neu tenia un sistema de drenatge que eliminava l'aigua formada quan es fonia el gel i que solia acumular-se en un aljub. Al costat del pou es trobava la caseta del nevater. 

Allà pel mes d'octubre començaven els treballs preparatoris, s'aplanava i es netejava de vegetació els voltants del pou per poder arreplegar la neu més neta i, d'una manera més fàcil, es reponia el material necessari com per exemple aixades, pales, cabassos, pilons per compactar la neu..., es posava a punt la palla i s'arreglava la caseta dels nevaters. Per tal que la neu pogués ser recollida es requeria que almenys haguera nevat un pam o pam i mig, i 3 o 4 dies després començava la feina en què hi participaven homes, dones i xiquets ajudats per animals de càrrega. Uns recollien la neu i feien muntons al costat de la nevera, altres amb cabassos l'abocaven per les finestres i dins del pou hi havia més gent que s'encarregava de xafar la gent colpejant-la amb uns pilons al ritme de cançons. Quan una tongada de neu assolia un gruix determinat s'aïllava de la següent mitjançant una capa de palla, que també s'utilitzava per evitar el contacte de la neu amb el fons i les parets del pou. Quan estava ple el pou es posava una altra capa de palla i es tancaven les portes i finestres per conservar millor la neu. A la cava es quedava un vigilant que cuidava la nevera i que era l'encarregat d'extreure'n la neu perquè els traginers la traslladaren durant la nit a les nevateries. 

El punt àlgid del comerç del gel es va assolir els segles XVII i XVIII, però el final de la petita edat del gel i sobretot l'invent de les màquines productores de gel, van fer que aquesta activitat anara decaient progressivament fins desaparèixer a principis del segle XX.

Pepa Guardiola, al seu llibre Collidors de neu, ens narra les aventures i desventures dels Trilles, una família de nevaters de la Vall de Laguar:

Les cavalleries foren protegides amb flassades per evitar la gelor de la càrrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms dels animals. Transcorregué el matí entre anades i tornades. Amadeu i Benjamí s'encarregaven dels muls, Francesc i Pere trabucaven els cabassos al pou, i els altres homes trafegaven pales i els munts de neu. [...] Després de dinar, Francesc i Benjamí, lligats amb cordes per guardar-se de caigudes, baixaren a la cava. Havien d'aplanar la neu vessada, distribuir-la regularment pel fons i aixafar-la amb uns pilons de fusta que feien rodar per la superfície gelada. Quan la neu guardada assolia una vara d'alçada, hi tiraven palla d'arròs, que ajudava a conservar-la en temps càlid. Però els homes no s'estaven dins de la nevera més de mitja hora. La fredor traspassava la roba i amenaçava de congelar mans i peus. D'aquesta manera passaren la vesprada, alternant els treballs de recollida i aplanament. 

Una de pirates i moriscos

L'enginyer italià Juan Bautista Antonelli, per ordre de Felip II, va dissenyar el fort de Bèrnia, que formaria part del conjunt de fortaleses per a la defensa de la costa i per frenar la fugida de moriscos cap a l'Alger: Efectivament el 15 d'abril de 1562 s'inicià a la serra de Bèrnia, la construcció d'una gran fortalea per a deffensió contra los moros enemichs de nostra Fe Cathòlica. El baluard de Bèrnia, ràpidament bastit, hauria d'acomplir -malgrat les seues deficiències- una doble finalitat: estroncar les fugues de moriscos i assegurar la defensa contra els pirates en una de les zones més estratègiques de la costa (Sebastià Garcia, Bandolers).

La construcció es va ubicar a uns 630 metres sobre el nivell del mar a la vessant sud de la serra, en una zona amb un ampli camp visual de la costa, i a més es trobava un encreuament de camins de muntanya on es podien també abastir d'aigua. A més a més, Bèrnia era un refugi, on destacaren les rebel·lions entre 1522-1526 [...] i els moriscos per evitar el baptisme fugen a la serra de Bèrnia alterats i rebolicats (...) (Pascual Boronat, Moriscos). Van pujar a la serra de Bèrnia el mes d'abril de 1524 i van estar allí encastellats fins el 22 d'agost (...) (Severino Giner, Murla). El decret de 1525 pel qual es donaven per vàlids els bateigs forçats dels mudèjars motivaren l'alçament a Bèrnia, i els cristians van tardar més d'un any a reduir-los (Jaume Pastor, Papers del Fort). A les serres de Bèrnia i Espadà la situació en aquells moments era crítica. És de debò, necessari ocupar ambdues muntanyes, però de les dues és més necessari la Serra de Bèrnia... (Adolf Salvà i Ballester, De la marina i la muntanya: Folklore).

Derivada de les rebel·lions a la serra de Bèrnia i de les greus dificultats a l'hora de sufocar-les, es conserva una dita popular que resa: "Açò costarà més que la presa de Bèrnia".

Pel que fa a la seua distribució, el fort ocupa una extensió d'uns 8.000 metres quadrats, els flancs no tenen tots la mateixa longitud, el fossat que el rodejava està ben conservat així com també els baluards del nord i del llevant. La porta d'entrada a la fortalesa estava mirant al sud, i per accedir-hi hi havia que travessar el fossat per un pont llevadís. El fort també tenia dependències com ara les cases de la guarnició, l'església o capella, la casa de l'alcaid, de l'alferes, la del capellà o la infermeria. Els casats ocupaven una filera de cases anomenada "vorera dels casats", on cada casa disposava de cuina, llar de foc i una habitació a la part superior. A més a més hi havia carnisseria, magatzems de farina i vi, forn de pa, cisterna i nombroses garites de vigilància.

L'any 1612 es decideix desmantellar la fortalesa, una vegada expulsats els moriscos del Regne de València. Els alts costos de manteniment i la ineficiència de la construcció porten a la demolició del fort l'any 1612 baix el regnat de Felip III. La guarnició del fort va entrar en acció en diverses ocasions, contra pirates barbarescos, escaramusses que a penes justificaven les enormes despeses de manteniment que requeria.

Cinquanta anys va tindre de vida la fortalesa, sense que ninguna utilitat reportara en la seua existència (Francisco Requena Amorata, La defensa de las costas valencianas en la época de los Austrias). 

El paisaje natural

El paisaje natural hace honor a su nombre, es decir, se conserva en su estado natural sin actuaciones de la mano del hombre, salvo por ínfimos detalles, porque pocos, muy pocos, son los espacios que quedan "vírgenes" que no han sido mínimamente afectados y transformados por el ser humano. Estamos hablando de sectores que no están poblados como las zonas polares, desérticas, cimas de las montañas o selvas recónditas que solo son transitadas por las tribus.

Se trata de espacios que cuentan con baja población, en especial recolectores, pastores, cazadores y pescadores que conocen el medio como la palma de su mano. Estas zonas son las que proveen de los recursos para sobrevivir a estas personas, a eso se debe su amplio conocimiento del medio. Pero el concepto de ver y tratar el medio se ha modificado, antes se veía el paisaje como el marco estético de la actividad de la humanidad y ahora es considerado como un recurso de explotación. Por tanto, el paisaje como recurso, patrimonio de la humanidad, ha adquirido mucha fuerza en estos últimos tiempos.

A grandes rasgos podemos decir que existen dos tipos diferentes de paisajes, el costero y el de interior. Estos paisajes son producto de la interacción activa del clima, la vegetación, el suelo, su relieve, son aquellos ecosistemas que no se encuentran modificados por el hombre y su actividad. Hoy se conoce que la mano del hombre ha modificado prácticamente la totalidad de los ecosistemas aptos para ser habitados, y los que no han sido ocupados se debe a que sus condiciones no son las adecuadas para poder utilizar sus recursos, siendo estos los menos alterados y aún considerados paisajes naturales.

Por ejemplo, las áreas polares, selvas y desiertos son esas zonas inhabitables de las que hablamos debido a sus condiciones de vida, eso hace que sean las menos pobladas. Los fríos intensos, la humedad, la propia fauna autóctona de las selvas o la extrema aridez de los desiertos hacen que el hombre no pueda manipular a su antojo dichas zonas. Por otra parte, el caso contrario ocurre en las zonas que denominamos templadas, éstas brindan condiciones óptimas para la población, habita más del 70% de la población mundial convirtiéndolas en las más pobladas del planeta. Esto se debe a las temperaturas moderadas que posee y las lluvias abundantes que generan un lugar propicio para la vida del ser humano y sus actividades de sustento. Por eso estos paisajes se ven alterados por la función del hombre y los pocos que quedan de los denominados "naturales" suelen ser protegidos como tales y son de pequeña proporción como es el caso de los parques naturales y nacionales o las reservas biológicas.