L'enginyer italià Juan Bautista Antonelli, per ordre de Felip II, va dissenyar el fort de Bèrnia, que formaria part del conjunt de fortaleses per a la defensa de la costa i per frenar la fugida de moriscos cap a l'Alger:
Efectivament el 15 d'abril de 1562 s'inicià a la serra de Bèrnia, la construcció d'una gran fortalea per a deffensió contra los moros enemichs de nostra Fe Cathòlica. El baluard de Bèrnia, ràpidament bastit, hauria d'acomplir -malgrat les seues deficiències- una doble finalitat: estroncar les fugues de moriscos i assegurar la defensa contra els pirates en una de les zones més estratègiques de la costa (Sebastià Garcia,
Bandolers).
La construcció es va ubicar a uns 630 metres sobre el nivell del mar a la vessant sud de la serra, en una zona amb un ampli camp visual de la costa, i a més es trobava un encreuament de camins de muntanya on es podien també abastir d'aigua. A més a més, Bèrnia era un refugi, on destacaren les rebel·lions entre 1522-1526
[...] i els moriscos per evitar el baptisme fugen a la serra de Bèrnia alterats i rebolicats (...) (Pascual Boronat,
Moriscos).
Van pujar a la serra de Bèrnia el mes d'abril de 1524 i van estar allí encastellats fins el 22 d'agost (...) (Severino Giner,
Murla).
El decret de 1525 pel qual es donaven per vàlids els bateigs forçats dels mudèjars motivaren l'alçament a Bèrnia, i els cristians van tardar més d'un any a reduir-los (Jaume Pastor,
Papers del Fort).
A les serres de Bèrnia i Espadà la situació en aquells moments era crítica. És de debò, necessari ocupar ambdues muntanyes, però de les dues és més necessari la Serra de Bèrnia... (Adolf Salvà i Ballester,
De la marina i la muntanya: Folklore).
Derivada de les rebel·lions a la serra de Bèrnia i de les greus dificultats a l'hora de sufocar-les, es conserva una dita popular que resa: "Açò costarà més que la presa de Bèrnia".
Pel que fa a la seua distribució, el fort ocupa una extensió d'uns 8.000 metres quadrats, els flancs no tenen tots la mateixa longitud, el fossat que el rodejava està ben conservat així com també els baluards del nord i del llevant. La porta d'entrada a la fortalesa estava mirant al sud, i per accedir-hi hi havia que travessar el fossat per un pont llevadís. El fort també tenia dependències com ara les cases de la guarnició, l'església o capella, la casa de l'alcaid, de l'alferes, la del capellà o la infermeria. Els casats ocupaven una filera de cases anomenada "vorera dels casats", on cada casa disposava de cuina, llar de foc i una habitació a la part superior. A més a més hi havia carnisseria, magatzems de farina i vi, forn de pa, cisterna i nombroses garites de vigilància.
L'any 1612 es decideix desmantellar la fortalesa, una vegada expulsats els moriscos del Regne de València. Els alts costos de manteniment i la ineficiència de la construcció porten a la demolició del fort l'any 1612 baix el regnat de Felip III. La guarnició del fort va entrar en acció en diverses ocasions, contra pirates barbarescos, escaramusses que a penes justificaven les enormes despeses de manteniment que requeria.
Cinquanta anys va tindre de vida la fortalesa, sense que ninguna utilitat reportara en la seua existència (Francisco Requena Amorata,
La defensa de las costas valencianas en la época de los Austrias).
